divendres, 12 de novembre del 2010

L'absent


Ara que ja són més els no records
que allò que havíem compartit, repasso,
faceciós, el que no sé de tu
per confegir un retrat que m'acompanyi.
Que estranys els mecanismes del desig,
les excuses dels anys i aquest misteri
que et fa present quan no et correspondria
per emplenar, potser, una altra absència.
Però la vida sempre té raó
i en aquest compte estricte a fons perdut
de tant en tant hi apareixes, com
una relíquia de mi que ningú més
que jo no pot acceptar ni comprendre.
Quan te'n vagis de nou no em sentiré
ni trist ni desolat, només, tal volta,
una mica ignorat i més sotmès
a una lleu i subtil malenconia.

Miquel Martí i Pol
(Llibre de les Solituds, 1997)

7 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Gràcies! Un poema preciós, d'un llibre preciós!

res ha dit...

apareixes
molt més enllà de l’horitzó previsible
aire de tendresa
la pluja
la nostàlgia
els silencis prudents...
despertar amb tu
ha estat un plaer
com una nit apassionada
surts amb la força del vent del sud...
eternament bonic
salut estimada!

Marc Soler Selva ha dit...

Moltes gràcies pel comentari :) Comentant m'has fet descobrir un nou bloc a seguir!

Marta ha dit...

Grandiós Miquel Martí i Pol.
Una abraçada des del Priorat feréstec.. :-)

Guspira ha dit...

Carme, he llegit que Martí i Pol va fer un poema a la teva germana? Això és molt bonic, no?
Gràcies a tu per passar per aquí!

mq, Gràcies... Com sempre, els teus versos m'agraden. Els teus versos els espero.
Una abraçada!

Marc, Gràcies a tu per passar! Sigues benvingut!

Marta, Gràcies per llegir les meves paraules despullades. Una altra abraçada per a tu!

romanidemata ha dit...

aquest poema em trasbalsa, el sento com a propi i estic massa sensible, com per llegir-mel i que no m'afecti i haig de posar barrera per poder somriure...

salut

Guspira ha dit...

Joan, t'envio una abraçada molt gran...