dissabte, 25 de juny del 2011

Et voldria dir

M'agradaria que sentissis
dintre teu
com silenciosament et penso,
ben endins,
més enllà de la fragilitat dels teus versos
on acaba el meu lent sospir
que humilment et cerca en l'aire.
Tu i jo
dansant sobre el verd intens de l'herba
respirant glops de vida enmig del mar
bellesa inconfusible d'aquesta tarda
que per a nosaltres pot ser immortal...
Però t'amagues,
t'amagues dels meus ulls,
de la dolça i densa mel,
de la simple carícia,
de la bellesa inexplorada,
del saber de cada cosa...
Guaita la pluja de la tarda
que sorollosa arriba, segurament,
per callar les paraules que et voldria dir...

21 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Pre-ci-ós! un poema preciós!

Guspira ha dit...

Elfree: Grà-ci-es! Gràcies de veritat, guapa! :)

Sergi ha dit...

Potser la poesia en general no m'entusiasma perquè sembla que serveixi per expressar sempre sentiments negatius, una forma d'escriure'ls que arriba amb més força de la que ho pot tenir un text en prosa, cosa que em resulta incomprensible.

El porquet ha dit...

Al fil del que comenta el XeXu jo crec que els traumes negatius, les grans desil·lusions, tristeses o mancances són autèntics catalitzadors de literatura.

El motiu tampoc el sé. Però és ben cert que davant d'aquests fets traumàtics la ment humana és capaç de generar els escrits poètics més meravellosos.

Potser com a mecanisme d'autodefensa i per a llepar-se unes ferides que, sens dubte, deixen cicatrius.

Guspira ha dit...

Xexu: Potser el motiu perquè no t'arribi és aquest, però pensa que no tota la poesia és de caire trist i aquests versos meus no ho pretenien ser, però és cert que cadascú els pot interpretar d'una manera diferent depenent de com es troba "mentalment" i això és molt bo, perquè amplia els paràmetres d'interpretació.
Per una altra banda, penso que si aquests versos els convertís en prosa, el sentiment que et provocaria seria el mateix perquè penso que la força la tenen les paraules i no la forma com es presenten. Però clar, hi ha d'haver una predisposició per part del lector...

Porquet: Estic molt d'acord amb tu! Dels més grans dels desenganys i patiments surten els versos més tendres i bonics, aquells que arriben a gran part dels lectors, però suposo que és perquè precisament ens hi podem veure reflectits. Perquè els humans tenim la capacitat de generar i expressar sentiments des del més íntim i quan això es veu reflectit en un escrit, crec que arriba al racó més íntim del lector. Però insisteixo, hi ha d'haver predisposició per part del lector.

Núria Talavera ha dit...

doncs si s'amaga per alguna cosa deu ser :)...

joanfer ha dit...

Jo també el trobo preciós... Però trist, massa trist. De vegades ens preguntem per què les coses no serien més senzilles en l'amor, veritat? Els entesos diuen (diuen!) que tot cura i que tot arriba...
Felicitats pel poema, Gupira!

Filadora ha dit...

Jo també el trobo molt bonic Guspira.

Carme Rosanas ha dit...

Doncs... llegit el poema i els comentaris... he de dir que el trobo molt bonic i jo no el llegeixo gens trist. Clar que cadascú és com és i a mi els sentiments m'agrada sentir-los sigui com sigui i acceptar que hi són, sigui com sigui...

Un aplaudiment, maca!

Alyebard ha dit...

Molt bo, m'ha agradat.

El Company de Venus ha dit...

Només puc dir-te que és una peça fantàstica, amb sensibilitat, amarada de tristesa, però també d'esperança... M'ha agradat molt! Felicitats, Guspira! Veig que la inspiració i les sensacions no t'abandonen.

Guspira ha dit...

Núria: Potser sí... Potser té alguna cosa que amagar... Gràcies per la visita i pel comentari!

Joanfer: Gràcies per les teves paraules. Com ja he comentat, no pretenia que fos trist, però sembla que no en sé més... què hi farem? Estic segura i a més d'acord amb tu que tot arriba i que el temps difumina el dolor. Però ja et, la meva intenció era que aquests versos cobressin més sentit en el camp de "tot arriba" que en el de "el temps tot ho cura".

Filadora: moltes gràcies! per les paraules i per la visita!

Carme: sort que has dit que no el trobes trist perquè ja tenia un peu dins al riu! Com ja he dit la meva intenció no era que fos trist i a mi no m'ho sembla, però cadascú el pot interpretar d'una manera diferent i aquesta és part de la màgia de la poesia.
Moltes gràcies, guapíssima!

Alyebard: Moltes gràcies! :)

Company: Gràcies, gràcies i gràcies... per les teves paraules, per la teva manera de llegir-me i entendre'm. Celebro que t'hagi agradat. Una abraçada!

onatge ha dit...

Jo no et voldria dir res..., t'ho dic.

Si dintre seu no et sent,
de vegades hi ha persones
molt sordes, més encara...
De vegades la senseibilitat
s'estarrossa contra la roca
de la insensibilitat de l'altre...
Digues tot el que vulguis dir,
crida-ho ben fort l'aire
sempre acull poemes i veu...
Si no reps cap resposta
no et desanimis, segueix
la rosada de les flors
per força trobaràs un jardí...

Des del far t'ho dic...
onatge

Guspira ha dit...

Onatge: gràcies per les teves paraules, m'han encantat!
Confio en què les persones senten, volen, creuen, acullen i troben... Gràcies per dir-m'ho!

fanal blau ha dit...

Jo l'he trobat preciós i el llegiré-sentiré més d'una vegada-lectura-sensació!

Guspira ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Guspira ha dit...

Gràcies Fanaleta... Gràcies per les teves paraules, la teva sensibilitat i la teva visita. Una abraçada!

res ha dit...

a milions de quilòmetres
sento un no sé que
tal vegada
la calentor del sol
escalfa la sang
augmenta els batecs del cor
espontàniament
em passes els dits per darrera les orelles
em poses la pell de gallina
respiro del teu aire (calent)
jugo amb els teus cabells
cada vegada que tanques els ulls
noto cada lletra al meu pensament
lletres amagades
i fa calor
salut estimada!

Guspira ha dit...

mq, des de milions de quilomètres, gràcies pel teu comentari, sempre tan poètic, intens i deliciós. Gràcies!

somni i malson ha dit...

a vegades ens fa por escoltar i descobrir el que volem, bonics versos, ens agraden molt :)

Guspira ha dit...

Somni i malson: o descobrir el que ja sabem... Gràcies per les teves paraules!